METÀFORA VISUAL

"Tot forma part de la meva vida i res no pot ser rebutjat" 

(Etty Hillessum).

Fa gairebé un any escrivia a propòsit d'aquesta afirmació:

"No he de rebutjar la tristesa... forma part de la meva vida.

No he de rebutjar el cansament... forma part de la meva vida.

No he de rebutjar el coratge incansable... 

forma part de la meva vida.

No he rebutjar ni els errors ni els moments superficials... 

formen part de la meva vida.

He de lluitar contra la gelosia... forma part de la meva vida.

He de reconèixer la meva deshonestedat... 

forma part de la meva vida.

També m'acompanyen l'angoixa i l'audàcia... 

formen part de la meva vida." (http://escritssentits.blogspot.com.es/…/tot-forma-part-de-l…)

Aquest vespre he triat la frase no tant pels mots que la constitueixen, sinó per la imatge amb què s'acompanyen...

És preciosa aquesta flor que sembla travessar, o millor, obrir-se pas entre les punxes del filat...

Una bona metàfora de la vida... A voltes la veiem més com el filat i a voltes com la margarida, ma veramente la vita ha un pò di tutto... Una barreja, un ara sí i ara no... Un no sé i un sí, of course...

Ja ho diem, ja, que una imatge val més que mil paraules... Doncs això... Contemplem, admirem... I somniem...

Perquè ja ho sabeu, mancarebbe: "La vita è bella, anzi, bellissima".

EL MEU SILENCI

Això és el que voldria jo avui: "retirar-me per a descansar en el meu silenci, en l'espai del meu silenci interior, a qui demano hospitalitat per una jornada sencera" (Etty Hillessum)

Silenci...

ploro

em revolto

xisclo

m'empasso

ofego

em rebrego

respiro

em deixo...

Silenci...

recullo

m'ordeno

repasso

et recordo

agraeixo

l'adoro...

EM SENTO PLUGIM

E ora... buona sera, carissimi amici.

"Em sento com un plugim. I per què no, per una vegada? Canviarà tard o d'hora. El meu error és ara pensar que continuarà a plovent tota la vida". (Etty Hillessum)

Avui voldria ser xiriviri... No sé si s'escriu així... Potser sí, potser no... però sí m'agradaria..

Voldria ser plugim que tot ho amari, que va calant la terra, l'asfalt a poc a poc, sense inundar...

Voldria portar consol del cel regalat en tènues gotes que es deixen anar amb un somriure clar i diàfan i, alhora, molt discret...

Voldria passar una mica desapercebuda, també, que no calgués obrir el paraigües... Total, vas fins a la cantonada...

Voldria ser l'aurora boreal, com cantava el duo dinàmico... que impregnés d'humitat la mare terra que ens sosté i ens alimenta, en paraules del sant d'Assís...

Voldria ser humitat que t'impregna la pell i et fa estremir una mica sense saber ni com ni per què, i et fa mirar a un costat i a l'altre quan el que tens és un vestit, tan de bo, de joia i de felicitat...

Voldria ser gota petita que contingués, però, tot l'univers creat...

I voldria, mancarebbe..., que m'absorbís la teva pell resseca per a penetrar-te fins el moll de l'ós...

Qui diantres ha dit que tutta la vita ha de ploure. I don't know, oh yeah!

RESTA EL SILENCI

Abstraccions - Mariona Bueno

Contemplant el nen mort 

a la platja de Turquia...

És el que se m'acut...

Resta el silenci

en tensió continguda.

La Mare prega. 

(Haikus de Pasqua, 19 abril 2014)

I jo crec que VIU per sempre...

A L'ESCOLTA

BON CAPVESPRE...

"... restar a l'escolta d'això que surt de dins..." (Etty Hillessum)

I què surt de dins? Bona pregunta... Tantes coses... Tants sentiments... Tantes angoixes... Tants desitjos... Tants futurs irrealitzables, potser... Tants mals de panxa, a voltes...

Mals de panxa??? En forma de... Ni ho menciono... M'he pres una camamilla, tranquils... Per tant, estic d'allò més sòbria... 

Sento, però, que m'he d'escoltar amb més profunditat, per a trobar les arrels d'allò que surt de dins...

But, oggi come oggi... Voldria recollir de dins el més pur??? Pur? Ho tens difícil, no, nena? Sí i no... Deixeu que m'escarrassi a trobar el que sóc més genuïnament...

I sóc una dona, no pas un carabiner, com cantava la Marina Rossell... Caòtica, xata, estàs la mar de desmarxada... Ferida, més aviat! D'amor... Sí... Mancarebbe... I es pateix tant i tant... Que no sé...

Avui llegia les paraules d'una de vosaltres, que expressaven tant dolor, tant... I m'he transportat a un sofriment semblant, de fa poc... de quan no volia ser una entre mil... I vaig guanyar posicions perquè vaig acabar sent la 301... 

En fi, escrit tal com raja... I fent un remena, remena nena excepcional... Scusatemi, plis!

I ara quatre mots que evoquen la puresa, la meva realitat i la del món que em toca viure... Tan desgavellat com jo... Entre nosaltres, això em fa sentir molt terrícola. Van les paraules...

Vides innocents...

Silencis immaculats...

Conformen tot el que sóc...

I per si això fos poc...

Tinc ales i puc volar...

Al més preuat dels racons...

On no hi haurà plors...

Només somriures pintats...

De colors ben virolats...

Perquè... a pesar de los pesares... la vita è bella, anzi, bellissima!