dijous, 30 d’abril del 2015

TEMPS D'INFANTAR I TEMPS DE MORIR

BONA NIT US DESITGEN EL SAVI 
I L'APRENENTA DE LA VIDA:

Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
(Coh 3, 2a)

Físicament parlant... arribo tard a això d'infantar... l'edat... no seria prudent...

Fins i tot crec que arribo tard d'infantar un amor de parella. I he de dir que en part em dol... i en part...

A la meitat de la vida, hom té la sensació, segons com, que arriba tard a moltes coses... I no té només a veure amb l'experiència o experiències que se n'hagin tingut... 

Pots haver estimat 3 ó 4 de debò, però, tot i així, la que fa 4 ó 5 no s'ajusta als cànons establerts en l'amor i en el sexe... I llavors?

O pots haver-te enamorat apassionadament per primera vegada ratllant els 50 i, vaja, no és fàcil de portar-ho, gens fàcil... I això fa patir d'allò més... i fins desespera en certs moments...

Un temps d'infantar... i un temps de morir... A l'equador de l'existència o amb l'edat que sigui. A uns toca abans, per a d'altres la mort total en aquesta terra es fa esperar més del que voldrien...

I què me'n dieu de les morts de cada dia, de cada moment, de cada temps... Cada instant morim una mica: capacitats que es perden, memòria que navega, desconnexions del cervell, addiccions que ens van minant... Cadascú que posi les seves pròpies morts...

També l'amor infantat amb tant d'afany mor? Déu ser que sí, hi ha especialistes en el tema que aporten arguments de tot tipus... I jo no en sóc pas, en res... Com en van dir en una ocasió: tu, periodista? Tu arribes a radiofonista, en tot cas... Una altra mort aquesta...

Sóc una aprenenta maldestra de l'art de viure que es debat entre el temps de morir i el d'infantar... Dos temps que es donen gairebé en el mateix compàs de la melodia.

Serà per això que m'agrada tant la frase d'un altre savi: "el dolor de morir és goig de nèixer"? O millor, encara, serà que cal morir per a nèixer de nou:

Així ho expressa el poeta:

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

"Res no és mesquí" (https://papasseit.wikispaces.com)

dimecres, 29 d’abril del 2015

UN TEMPS PER A CADA COSA

BONA NIT DE PART MEVA 
I D'UN SAVI DE FA MILERS D'ANYS...

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa. (Coh 3, 1)

En la vida tot té el seu moment... A voltes ens impacientem i pensem que hem d'obtenir el que volem en un tancar i obrir d'ulls. I les coses no són així... no es desenvolupen d'aquesta manera...

Les situacions i les persones, més encara, tenim els nostres ritmes... els nostres "temps favorables", els nostres "kairoi"...

Hi ha un temps per a cada cosa. Us aniré comentant en versió moderna les propostes d'aquest savi o sàvia del passat remot...

Però, en qualsevol cas... També el temps per a cada cosa se'ns escapa de les mans. O més que el temps... les persones... els sentiments... "goes by"...

I és que hi ha moments crítics que també tenen els seus moments sota el cel... Són espais d'amor, de conquesta, de bellesa que no sempre reben la resposta esperada, sinó la contrària: l'oblit, el silenci... i fins el menyspreu...

I no és que siguin moments especialment bons o dolents uns i altres. De tot se'n treu experiència a la vida quan pots començar a mirar les coses amb serenor...

Això sí, l'important és que han estat els meus moments i han estat els únics. I els recordo amb afecte, amb molt d'afecte. Per la tendresa, la paraula adient, la carícia destra.

I aquests temps meus i únics mai ningú no me'ls podrà arrabassar. I no els podré esborrar de la memòria, tot i que ara els hagi de deixar esmunyir-se perquè n'arriben d'altres que també seran meus i seran únics.

Dit amb lletra de cançó:

Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els meus i han estat els únics.

"El pas del temps" - Anton.

diumenge, 26 d’abril del 2015

FER DISSABTE

AVUI BONA TARDA... PER QUÈ NO? 
DE PART DE DUES AMIGUES:

"Acollir l'altre en el propi espai interior i deixar que floreixi" (Etty Hillessum).

És tan difícil acollir l'altre així, com és... No com voldria que fos...

És tan difícil acollir l'altre només com un amic quan el somnies company de fatigues, tendresa infinita i amant incansable...

És tan difícil acollir l'altre sense esperar res a canvi... Tan difícil...

I, precisament, deixar que l'altre floreixi en el meu interior deu voler dir això: que sigui com és: un amic entranyable rebut incondicionalment...

De tota manera, em pregunto: Com es pot florir en l'interior d'una persona? Com hi puc florir jo? I ell, com ho pot fer?

I no acabo de trobar la resposta... Potser perquè encara hi ha una bona part del meu interior ocupada pel meu propi "ego". Així és que, ara, més que mai, convé fer dissabte.

I quan ja no pugui més, perquè les forces em comencen a fallar, aquesta és la veritat... Em puc encomanar a Aquell que sempre troba un raconet per a florir en el meu interior, per raquític que sigui... Sort en tinc!

Per cert... En el Seu... ja fa temps que vaig florir. I en el d'ell... encara no ho sé...
Florida Watercolor Society - Jan Fetters -

dimecres, 15 d’abril del 2015

OCELL MALALT

AVUI... BONA TARDA, AMICS:

"Atura't així, com un ocellet malalt, arraulit en si mateix, i sàpigues que tot acaba posant-se al seu lloc i no perdis l'energia rebel.lant-te contra la teva manca de forces" (Etty Hillessum).

L'altre dia parlava de donar oportunitats a les persones i no sempre ho fem. Sobretot quan ens toca molt de prop la limitació, la feblesa o la imperfecció de l'altre diferent...

És ben curiós que tots demanem proves d'amor a qui estimem. No ens acabem de refiar de l'altre i a voltes tenim les nostres raons, no cal donar-hi voltes, és així...

Sí... em sento com l'ocell malalt que no té forces per a emprendre el vol cap a d'altres paratges... Por al que serà, al que passarà, a la incertesa, al desconegut... Tenim tantes pors que ens paralitzen...

I no tinc forces... Em falta l'alè... Morta en vida? Heavy, l'expressió... Molt dura... I més quan ve d'algú que t'estimes i que és implacable; mostra, d'altra banda, d'una feblesa gran... També d'ocell malalt incapaç de reconèixer que els altres la pifiem, però ell també...

Som humans... Tant de bo se'ns encomanés l'espurna divina que ens fes transcendir la nostra pròpia naturalesa, però llavors... no ens enamoraríem, potser... I això, encara que faci mal... seria una llàstima...

Realment acabarà per posar-se tot al seu lloc? M'agradaria pensar que sí. No tinc massa esperances, però qui sap... Llavors sí que podré emprendre el vol. Voldria fer-ho acompanyada, deixant enrere crits i plors... i aquesta fiblada que em colpeix l'ànima i s'ofega en el meu interior d'ocell malalt d'amor.

dilluns, 13 d’abril del 2015

EL MEU ÀLBUM DE FOTOS

AQUEST VESPRE ENS RETROBEM!
DUES BONES AMIGUES US DIEM BONA NIT:

"En les àmplies parets del meu jo interior vull penjar les imatges de molts rostres i gestos que he recollit, i aquestes romandran sempre amb mi." (Etty Hillessum)

Tants rostres... tants gestos... tantes experiències positives i també negatives... Tot plegat restarà sempre amb mi, en el meu interior, allà on ningú, només Déu... hi podrà penetrar fins al final.

Persones de les quals n'he aprés tant... Pel seu bon fer... Callat, moltes vegades... Radiant, tantes d'altres...

Gràcies per les paraules dites sempre amb la intenció de fer el bé... I fins i tot agraeixo aquelles que m'han fet mal... De tot es pot treure un ensenyament vital, això sí, ha de ser ben vital... L'Etty ho és molt. Jo... no sempre.

Maneres de ser i de fer que m'han portat fins aquí, fins aquest encreuament de camins que encara avui es dibuixen incerts. Voldria tenir tantes seguretats!!!

Gràcies per les mirades oportunes, per les mans que m'han acollit com sóc, sense fer-me cap examen... Sense fer massa preguntes inquisidores. Gràcies per les petjades dels qui han anat davant meu i m'han mostrat el camí.

El meu jo interior us acull a tots, petits i grans... I el meu cor feble, dubtós, una mica encongit, a voltes... us estima. Encara que no sempre hagi tingut l'oportunitat de fer-vos-ho saber...

Gràcies a tots per a donar-me una segona, una tercera i una quarta oportunitat. Fins a set... que vol dir sempre i en tot.

Tant de bo jo sigui capaç de fer el mateix. Suposo que hi haurà temps i moments en aquesta vida bona i bella per a donar i donar-me. Així ho espero. I hi confio.

En qualsevol cas... Per a Déu no hi ha res impossible, oi?

diumenge, 5 d’abril del 2015

COR MORT I RESSUSCITAT

Dues bones amigues us diem bona nit:

"També avui el meu cor ha mort moltes vegades, si bé cada vegada ha tornat a viure". (Etty Hillesum)

Sembla que la vida se me'n vagi aquests dies. Talment com si se m'escolés entre les mans i no pogués retenir-la...

És una sensació estranya, molt estranya. S'acompanya d'un cansament, d'una desgana... Esmaperduda vaig fent el que toca...

I sí, tinc la impressió que el cor se'm mort, s'atura... Per un instant, és clar, que a voltes se'm fa etern, se'm fa ounyent, se'm fa un esglai...

I, al mateix temps, per l'impuls d'un alè que no sé d'on ve, aquest mateix cor malalt torna a emprendre el ritme. Primer molt lent, després s'accelera i, a la fi s'estabilitza.

Precisament això m'ha passat aquesta tarda passejant pels camps revestits de primavera de la Segarra. Meravellós espectacle!

Capficada en els meus pensaments sobre el sentit de la vida i el rumb que ha de prendre la meva, no m'havia adonat del nodrit ramat d'ovelles que pasturaven fent cas del seu pastor.

I contemplant l'espectacle m'he traslladat a l'escena que descriu tan bellament el salm:

El Senyor és el meu pastor
No em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
I allí em retorna...

Ni quan passo per barrancs perillosos
No tinc por de res
Perquè us tinc vora meu.
La vostra vara de pastor
M'asserena i em conforta...

I llavors sí que el meu cor ha retornat a la vida més seré i confortat...

PARAULA I SILENCI

Bona nit de dues amigues que viuen en el silenci.

"... La justa relació entre paraula i silenci... Mentre que les paraules hauran de servir només per a donar al silenci la seva forma i els seus contorns." (Etty Hillessum)

Avui és el dia del silenci per excel·lencia...

I jo el trenco només una miqueta perquè les meves paraules li donin forma. És el meu un silenci autoimposat d'una banda i volgut per uns altres, de l'altra...

I és curiós perquè fa un temps em tenia per callada... I ara, més aviat, em costa, almenys amb segons qui, la veritat...

Com diria el savi bíblic, hi ha un temps per a encadenar paraules i un temps per a callar. I tant l'un com l'altre poden dir molt...

I les meves pobres paraules, quin silenci dibuixen?

El d'una vida que es repensa, que a voltes és a la corda fluixa, mirant a dreta i esquerra, sense saber encara cap a quin costat decantar-se. Amb la por de no saber de cert si hi haurà uns braços suficientment forts i grans per a abraçar-la així com és, fràgil... Però amb tantes ganes d'estimar i ser estimada.

Hi ha silencis i silencis, oi? El silenci de Déu Pare... El silenci de la mare... El silenci del traïdor...

Quin és el meu silenci? I el teu? Voldria que fos el del dolor compartit... Com el d'aquesta fiblada que em travessa l'ànima i es converteix en crit sord...

Voldria, doncs, que la paraula perdonar, en totes les seves variants dibuixés els contorn del meu silenci, del teu, del nostre.

L'HORA DEL PART

BONA NIT DE PART DE DUES AMIGUES 
QUE ES PREPAREN PER A FER UNA PAUSA 
EN EL CAMÍ DE LES PUBLICACIONS:

"Tot és portar a acompliment i llavors generar i esperar amb profunda humilitat i paciència l'hora del part d'una nova claredat". (Etty Hillesum)

Humilitat, paciència... Ai! Tant de bo les sàpiga cultivar i posar en pràctica...

L'hora del part, nova claredat... També tant de bo! Sabré esperar? Quin part? Per a què?

Tinc una edat ja... Però intueixo que encara em queda temps i ganes i il.lusió per a donar i donar-me, per a estimar i deixar que m'estimin...

Dos fets d'avui. El primer: hem tingut un ensurt amb el cotxe ple, gairebé en plena autopista... He trobat tanta serenor en el conductor de la grua que ens ha vingut a recollir... Si m'hagués atrevit li hagués demanat: Quin és el seu secret? Se'l veia bon home, amable, transmetia tanta seguretat... I tanta que em manqui a mi... Tanta...

El segon: a Cervera les corals han cantat caramelles i cànons pel carrer Major, acompanyats per instruments de corda. Magnífic! Festiu! Beautiful! Marvellous! I, com una cantarella, que encara ara em ve als llavis, us deixo amb la lletra d'aquest petit cànon que els més petits interpretaven...

Té molt a veure amb aquest demà que espero més ple de llum que l'avui un tant ennuvolat:

"És el vent del vespre que canta i anuncia el sol de demà.
Diu si mai la vida t'espanta, tira enllà i mira endavant".

Durant alguns dies deixaré de publicar. Faig una aturada en el camí. Ep! Però sempre endavant! Fins aviat!