dimarts, 31 de març del 2015

EL MEU COR I EL SEU

Bona nit. Avui m'acomiado amb un salm de confiança. Molt bonic. L'Etty segut que l'havia resat en diverses ocasions, com a bona filla del poble jueu.

Voldria que també us ajudés a vosaltres, especialment si esteu desanimats o abatuts. Diu així:

El meu cor no és ambiciós, Senyor.
No són altius els meus ulls.
Visc sense pretensions de grandeses
O de coses massa altes per a mi.

I jo afegeixo: Voldria sentir-me estimada com sóc, pel meu nom, amb una força arrabassadora que em fes sentir única. I ja sé que Déu m'estima així. Però això no treu que desitgi que algú amb un nom únic per a mi també m'estimi d'aquesta manera.

En fi... Toca desprendre's i posar la mirada en aquell que va donar la vida per mi per a morir i ressuscitar amb ell.


diumenge, 29 de març del 2015

CAMINAR VIES DIFÍCILS

BONA TARDA DE PART DE L'ETTY I LA M. PILAR:

"Has de seguir els camins que la vida dibuixa davant teu, en aquest moment, les difícils vies d'aquest tros de la història en les quals avui ens retrobem per a viure" (Etty Hillessum).

Ara mateix la vida em dibuixa camins difícils, molt difícils. Camins que no tinc ganes de fer. Camins que se'm fan feixucs, quasi impossibles...

Malgrat tot, els he de seguir, o resseguir, ni que sigui amb la punta dels dits. Mentre un mal de panxa crònic em passa factura i les llàgrimes reapareixen per enèsima vegada...

Estic de dol, d'un dol profund... Em resisteixo a perdre el contacte... Em resisteixo a fer cas de la ment i no del cor... Tot i que si ho penso fredament és el millor. Això diuen i... m'ho he de creure.

Si tu, amiga de l'ànima en contínua recerca de tu mateixa, vas poder deixar l'amor de la teva vida i voluntàriament vas marxar al camp de concentració a compartir el destí comú del teu poble, jo hauria de poder fer el mateix per a compartir el destí de la meva comunitat...

I encara no sé què faré, encara no ho sé. Tot just m'estic acomiadant i ja tinc ganes del retrobament. I em venen, altra vegada, com una cantarella, les paraules sàvies del salm:

"No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor".

I el dol es fa paraula i sentiment i ràbia i melangia. Com aquest dia gris de primavera que encara malda per a parir-se després del dolor de morir de l'hivern.

FUIG, ESTIMAT, FUIG

El dolor de morir és goig de néixer. Així em sento. A vegades costa dir adéu. I molt. Encara que sigui el millor. M'aniré acomiadant a poc a poc, sense fer massa soroll.

T'he estimat molt. També m'he trobat sola. Molt sola. He experimentat l'oblit. I el joc de l'ara sí i ara no. I el silenci, per company. I el patiment, per parella.

Gràcies per dir-me pel meu nom. Gràcies per fer-me adonar de la bellesa d'un cos que aviat decaurà. Gràcies per fer-me sentir dona de cap a peus.

Tens una veu preciosa. Escrius molt bé. Pots ser molt delicat. També una mica tempestuós. Lent en la iniciativa.

M'he afanyat a dir-te paraules boniques, poètiques, sentides. D'amor i de guerra. Ja sé que les forces no et permeten reaccionar a temps. He trobat a faltar un perdó a temps, un ho sento, un t'estimo.

Hem compartit formatge, xocolata, pernil, llom, cançons, sèries i pel.lis i llibres i escrits. També les angoixes, les pors, les desesperacions i els projectes.

El cor em diu que t'estimo i el cap pensa que les nostres recerques sobre l'altra meitat de la vida les hem de fer per separat.

Ambdós hem viscut fil per randa el Càntic dels càntics. En mi resta el desig no acabat de satisfer. I en tu... No ho sé. Qui sap si algun dia ens retrobarem i podrem fer petar la xerrada reposadament. Ara, fuig estimat, fuig.


dimecres, 25 de març del 2015

VIURE A FONS

BONA NIT DE PART DE LES DUES!!!

«De vegades penso que desitjo l'aïllament d'un claustre. Però m'hauré de realitzar entre els homes i en aquest món. I ho faré, malgrat el cansament i un sentiment de revolta que de vegades m'arrabassen. Em comprometo a viure la vida a fons, de seguir endavant..." (Etty Hillessum)

Sí, a voltes tinc ganes de fugir de tot i de tothom... Perquè la realitat és massa dura, massa "real"... 

Però, al cap i a la fi, el meu claustre és el món i els meus companys de camí són aquells amb els quals he compartit, comparteixo i compartiré uns quants quilòmetres d'aquesta ruta.

També jo em revolto per dins i per fora. I xisclo i...

També jo em canso i tiro la tovallola i...

De tota manera em comprometo a viure la vida "a tope", fino in fondo...

Demano l'ajut d'aquell que fa noves i bones totes les coses...

Per a poder cantar, encara que em costi: 

"Gracias a la vida que me ha dado tanto..."

Joan Pascual Roca

dissabte, 21 de març del 2015

NAIXERAN PARAULES

BONA TARDA DE PRIMAVERA, AMICS. JA HO SABEU, DE PART DE LES DUES: 

"Algun dia trobaré les meves paraules o, més aviat, les meves paraules potser algun dia em trobaran; un dia trobaré les paraules que alliberaran la meva experiència. No aconsegueixo escriure, però certament puc viure. I un dia, d'aquesta meva vida real també naixeran les paraules" (Etty Hillessum).

Puc viure, i tant... Pensava que em moriria, però no... Sóc aquí esperant que les paraules aconsegueixin alliberar la meva experiència: una barreja de joia pels bons moments... de tristesa pels dolents... de ràbia pels impossibles...  

I així, com sóc, ignorant de moltes coses... Atontada per moltes d'altres... Ingènua... Una mica esmaperduda i... eternament somniadora... espero que siguin les paraules les que em vinguin a trobar a mi...

No, ara no faré com quan era petita i, després d'un cap de setmana fora de la llar... corria fins a la bústia del pis per a tafanejar si havia arribat una herència de no sé qui i de no sé on... No.

M'he fet gran... I aquests dies sento per moments que molt gran... És com si la vida, en aquest temps i aquest espai que se'm regala, s'hagués actualitzat a marxes forçades amb l'objectiu? Encara el desconec. 

Només sé que, en un cert sentit, les paraules del salm que tants cop he resat... "A la meitat de la vida me n'he d'anar... Em veig privada dels anys que em quedaven..." preguessin en aquest avui un significat rellevant.

Me n'he d'anar? On? Quan? Amb qui? Per què?

I així d'existencial em trobo, compartint també amb la meva amiga de l'ànima, l'Etty, una existència incerta. Almenys des de fa un temps.

Per això espero que els mots em vinguin a trobar, regenerin les meves expressions i, com una nova creació, d'aquesta vida real naixeran altres paraules que desitjo també compartir amb vosaltres.

Serà que la primavera inspira?

dijous, 19 de març del 2015

ESCOLTAR-ME

"Arraulir-me en un racó i escoltar el que tinc a dins, ben recollida en mi mateixa" (Etty Hillessum)


BONA NIT DE PART DE DUES AMIGUES LA MAR DE "REFLEXIVES".

Si us havíeu pensat que ens havíem fet fonedisses... de cap de les maneres:

Així voldria restar jo... arrupida per a concentrar-me... i pensar... i ordenar les meves idees caòtiques, selvàtiques... boges? Una mica sí, o molt, segurament...

Vodria sentir la meva respiració, el meu pols, el batec del meu cor ferit, abatut... vençut...

No sóc una superdona encara que a vegades m'hagi mostrat així, d'aquesta manera...

Sóc pobra, fràgil... viva, ben viva, això sí... I darrerament desconeguda per a mi mateixa...

No vull arraulir-me per a fugir de la realitat, del meu jo, dels meus sentiments, dels meus desitjos... No.

Vull recollir-me per a asserenar-me i expressar els tràngols i les angoixes més profundes que em colpeixen...

Perquè dintre meu, com li va passar a la meva amiga, en el més íntim et descobreixo a Tu, sempre present, a Tu, sempre amic, a Tu sempre misericordiós...

Tant de bo, sigui jo transparència de la teva presència amorosa enmig del caos interior i exterior...

Ara que estic a la meitat de la vida, a punt per a encetar el segon viatge que no sé cap a quines contrades em portarà... ni si tindré nous companys i companyes de camí.

diumenge, 15 de març del 2015

DE TOT EN DONO GRÀCIES

AVUI US TORNO A DEIXAR AMB REGUST D'ETTY:

"...i si, d'una banda, la vida esdevé més dura i amenaçant, d'altra banda esdevé també més rica, perquè tenim menys pretensions i cada cosa bona esdevé només un do inesperat, que omple de gratitud"

Pensament molt adequat per a les vivències del dia d'avui...

Potser sí que hem de tenir menys pretensions. Hem de ser més humils, que no vol dir amagar-nos per a no sortir a la foto o flagel.lar-nos despiatadament, no...

Ser més humils és considerar l'altre radicalment diferent com un igual amb qui dialogar, des de l'escolta atenta i l'empatia, sense voler imposar-li res.

Només llavors la trobada amb aquest altre pot esdevenir un do que em fa donar gràcies. Si crec en Déu, és el meu cas, en dono gràcies perquè trepitjo terra sagrada quan hi penso, l'escolto i sento amb ell... I si no, suposo, per la pura gratuïtat d'un encontre lluminós.

Igualment passa amb les coses materials, i amb la natura i amb la urbanitat de la ciutat... Tot pot esdevenir regal sorpresa que em fa donar gràcies si aconsegueixo per un instant sortir de mi mateixa i obrir la porta del meu cor...

AMB TOT EL COR

I si el cor està ferit?

BONA NIT AMB UN PENSAMENT DE LA MEVA AMIGA:

"...i n'hi ha prou de ser-hi amb tot el cor "

Com es pot ser-hi només amb tot el cor en el que penses, en el que veus, en el que toques, en el que imagines, en el que estimes...?

I com més si es tracta de persones... Com pots restar al costat de l'altre amb tot el cor? I com pots ser-hi si ni tan sols el coneixes personalment... si no l'has vist mai en viu i en directe...

L'Etty es va oferir anar voluntària al camp de concentració, separant-se de l'amor de la seva vida: un psiquiatra molt més gran que ella que tenia una nòvia a Anglaterra, si no m'equivoco.

I l'Etty va marxar amb tota la pena del món per solidaritat amb el seu poble. Paradoxal, tot plegat... I ell va morir, i ella encara el va poder acomiadar de cos present...

Serà per tot això que la vida d'aquesta noia, amb unes lluites internes de campionat, m'atreu, em qüestiona i m'admira?


Ella va arribar a posar tot el cor vers qui estimava, tot i la distància. Per tant, no és impossible estimar així.

Tot i que aquesta mena d'amor vulgui dir anar sortint de puntetes de la vida de l'estimat. Això sí, lleugera, ben lleugera.

VISC?

I ara... Qui viu en el meu interior?


BONA NIT DE PART DE LES DUES, 
DE L'ETTY I LA M. PILAR

"Tu vius en el meu interior".

Pot sembla una frase de registre religiós i, segurament, es podria interpretar així...

Però també es pot aplicar a les persones que estimem profundament: la parella, els fills, els amics de l'ànima...

Els que viuen ara i aquí i els qui ens han deixat. També ells viuen en el nostre interior...

En el nostre cor, en el llac de la nostra ànima, en la nostra ment... ens els nostres sentits de dins i de fora...

Perquè hi ha uns sentits interiors. Algun dia en parlarem...

Tu, estimat, vius en el meu interior. Parlant de Déu em quedo amb les paraules de sant Agustí: ets més íntim que la meva intimitat...

Tu, estimat, vius en el meu interior. Parlant d'algú que estimo amb tota l'ànima, però que no em correspon pel que sigui..., també tu ets present en el més profund de mi mateixa...

I ets l'únic, i seràs l'únic... que ocuparàs la immensitat del meu cor de dona tonta, ridícula, potser...

Per a tu tota la meva tendresa que hi cap en el comiat d'un sol poema:

I el teló 
Pies de bailarina - Ana Maria Miralles
baixarà.
Sortiré 
poc a poc.
I tan sols
restaran
uns quants mots
de record.
D'un amor
sempre etern.
D'un desig
escapçat.

QUELCOM NOU

Encara voldria ser bàlsam...

AMB L'ETTY US DESITGEM UN BONA NIT BALSÀMIC:

"Voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides".

“El dia anterior vaig acudir a la barraca hospitalària, i vaig anar de llit en llit. Quins estaran buits al dia següent? Una noia em crida. Està asseguda al seu llit, amb uns ulls grans oberts... Pateix una paràlisi parcial i acaba d'aprendre a caminar… “T'ho han dit ja? He de marxar”… Ens vam mirar en silenci. No té rostre, només ulls…”

Ser bàlsam... Oli que amoroseix, aigua que sadolla, aliment que reconforta...

Ser bàlsam... Petó que entendreix la mirada i estremeix tot el cos, carícia que desperta els sentits, xixigueig que pronuncia el teu nom...

Ser bàlsam... Música que conforta l'esperit, paraula que revela l'existència, pregària que demana i agraeix...

Sobre tantes ferides... odis inacabables... violències sense sentit... desànims crudels...

Sobre tantes ferides... prejudicis que maten... calúmnies que devoren... menyspreus que rebaixen...

Sobre tantes ferides... amors traïts... paraules traïdes... veritats traïdes...

Voldria ser oli, petó i música vessada sobre odis, prejudicis i desamors...

Voldria passar de llit en llit, abans de la darrera ronda, per a donar-me del tot i per sempre...

Voldria trobar-me amb l'esguard transparent de qui espera ser guarit per pura gratuïtat que es desfà en gestos d'amor...

Llavors... podré ser bàlsam capaç d'amorosir, una micona, un xic tan sols... la ferida incurable de tants cors que semblen endurits de tanta misèria, però capaços encara d'aixecar-se i caminar vers l'infinit...

Allà on no hi haurà ni plors, ni crits, ni dolors perquè tot serà nou, recreat en nova vida.

Quelcom nou - Elisa Jiménez Moreno

DES DE DINTRE

Fa dos mesos escrivia aquestes paraules... 

Ara ja no tinc nom.

MOLT BONA NIT DE PART D'UN PARELL D'AMIGUES MOLT ESPECIALS:

"I ara em trobo d'haver-me d'agenollar de cop davant del meu llit, fins i tot en una freda nit d'hivern. Escoltar-me per dins. No deixar-me guiar pel que ve de fora, sinó d'allò que sorgeix de dins" (Etty Hillessum, 31 de desembre de 1941).

A voltes també m'agenollo davant del meu llit... física o mentalment...

No importa l'estació de l'any... Qualsevol mes, dia, hora... són bons per a resar... o per estimar...

Per a mi pregar és una manera d'estimar... callada... profunda... intensa...

És una manera de dir a Aquell que sé que m'estima incondicionalment, per més miserable que sigui, que sóc aquí... que no tinc massa per a oferir... però sí molt a agrair... a demanar... a plorar...

Perquè una passió em crema l'ànima i el moll dels ossos... una passió que ve de dins... i també de fora...

O millor... provocada per la troballa d'un tu personal... que va prenent forma... que del desig de trobar-lo va passant al desig de tocar-lo... i que per això és encara més desitjat...

A poc a poc... hauré de deixar que l'escolta interna m'orienti el camí, la decisió, el voler...

Perquè l'he vist, l'he sentit, l'he tastat... És el millor? El més atractiu? El més bell? El més exquisit? En general... no sé, potser no...

Per a mi és el millor. Ja té nom... I jo en tinc per a ell. Sense confusió...

I això no té preu... us ho asseguro...

Detrás de la ventana - Elsa Molina

dissabte, 14 de març del 2015

TROBADES QUE SÓN COMIATS

Vaig escriure fa un mes...

AVUI TOCA BONA NIT ESPECIAL. 
AMB TOT EL NOSTRE DESINTERÈS!

"Potser va ser aquest el moment en el qual ahir va tenir lloc un gran canvi en nosaltres…Hem entrat en una nova realitat en la qual tot té altres colors i altres accents… Cada trobada és també un comiat…L'estimo amb tot el desinterès que he arribat a descobrir en mi mateixa, i no vull transmetre-li el més mínim pes dels meus temors i desitjos. Fins i tot renunciaré al desig de poder quedar-me amb ell fins l'últim instant". (Etty Hillessum, Diari, 6 de juliol de 1942)

Tots hem viscut situacions d'aquest tipus... trobades que són comiats... perquè a la vida dir hola va associat a un posterior adéu... tard o d'hora...

Davant d'un malalt terminal o d'algú que senzillament ha arribat al final de la vida... ens hem trobat i ens hem acomiadat gairebé en el mateix moment...

O també quan vivim moments d'una passió i d'una intensitat arrabassadora que intuïm, però, que un dia o altre... es fondran en la memòria dels seus protagonistes...

Però... i si el marc és aquest que ens dibuixa l'Etty? El d'un amor que ha arribat a una donació tal que no pot sinó vessar-se sempre i en tot... I fins, potser, renunciant a concretar-se en la materialitat d'un temps i un espai determinats...

Jo no em veig en cor de renunciar al desig de quedar-me amb ell fins l'últim instant... De fet m'agradaria acompanyar-lo sempre, de tenir-lo tot, d'arribar fins a la fi...

Però... chi lo sà! Jo penso així i ell... vés a saber... Perquè som diferents, per sort, i per això complementaris... i lliures i...

El que sí no voldria és transmetre-li les meves pors que, a voltes, es tradueixen en rabietes... que semblen d'opereta, però no ho són...

Són senzillament crits d'una absència que em desespera i m'estremeix... Serà el preludi del que ens espera?

Potser sí que llavors he de començar a viure cada trobada com un comiat...
Adiós a mi infancia - Lucrecia López Peña