VOLDRIA SER FIL DE COTÓ

BONA NIT DIFERENT, MOLT DIFERENT...

"Enmig de lluents cabdells de fils de seda superficials, hauríem de destriar aquell fil de cotó natural que ens aporti l'estima que amb tant d'anhel volem que acompanyi per sempre en paral·lel la nostra existència (Escrits Sentits)".

A vegades l'essencial és invisible als ulls. I, a voltes, ho és molt. Això li diu la guineu al Petit Príncep. I ell ho repeteix com per interioritzar-ho més i més.

Quan era adolescent, vaig prendre unes paraules de la Mercè Rodoreda a la Plaça del Diamant com a títol d'una narració: "Tens els ulls plens de paraules".

Expressen també aquesta mateixa idea... 

Quan ens fixem en alguna persona en concret, per què ho fem? Què hi descobrim? Molts cops ho fem per coses o gestos o... que els altres no veuen o que veuen però no els hi diuen gran què.

No em considero una persona detallista. Se'm passen per alt tantes petites coses: una planta que ha tret florida... un senyal de trànsit que no hi era... una botiga que ha canviat de look...

Però sí m'hi fixo en les persones. Per exemple, m'agrada molt el somriure plàstic i, sobretot sonor, d'un amic que em té el cor robat per molts altres motius "invisibles"... Tonteries? Per mi no...

I què hi veus? Hi veig allò que els altres no veuen, tot i que té un club de fans... És el fil de cotó que s'amaga entre d'altres de seda superficials...

És l'estima que voldria que acompanyés la meva existència. És amor? I tant. És passió? És clar. Perquè... qui ha dit que l'estimació feta de companyia, de ser-hi, d'un petó que s'escapa, d'una carícia que asserena, d'una abraçada que conforta... no amagui un desig expressat en la senzillesa de les coses menudes?

Voldria ser fil de cotó natural per acompanyar la teva existència. Només això, rei del Càntic. 

Voldria ser el fil d'espart, si a tu t'agrada més per la solidesa, 

que acompanyi el que et quedi d'existència.

MIRAR LES COSES DE CARA

MOLT BONA NIT DE PART DE LES DUES:

"A vegades no es pot entendre i acceptar el que els teus semblants en aquesta terra es fan l'un a l'altre, en aquests temps desencadenats. Però no per això em tanco a la meva habitació, Déu: continuo mirant les coses de cara i no vull fugir davant de res, vull comprendre els delictes més greus, cerco cada vegada de rastrejar el nu, petit l'ésser humà que sovint ha esdevingut irreconeixible" (Etty Hillessum).

No vull fugir de la realitat que m'envolta... per més crua que sigui: no... de cap de les maneres...

No em vull tancar a la meva habitació esperant un príncep blau que, a més del seu atractiu únic, em solucioni tots els problemes que se'm presenten: no... de cap de les maneres...

Vull mirar la vida de cara, encara que no m'agradi el que miro, perquè la vida és bona i bella... Només que hi descobrim una sola gota de bellesa n'hi ha prou...

Vull comprendre les raons, els pros i els contres... Vull fer-me càrrec de reaccions i situacions... per més selvàtiques que siguin...

Vull rastrejar el nu, el petit, el meu, el teu, el de cadascú, el que hem estat i el que som... Despullats som tan vulnerables...

I vull rastrejar l'altre NU, el petit també, però que esdevindrà tan gran... el Verb de Déu que existia des del principi, intangible... I s'ha fet tangible en un nen... Impressionant!

I el nu i el NU s'han fet, a vegades, tan desconeguts o els hem cobert d'un vel tan i tan lleig...

Sóc nuesa fràgil... la 301... potser sí... i què? Jo l'estimo...

Ell és nuesa erràtica... la 1... per a mi... potser sí... i què? Diu que m'estima... ho diu poc... és molt tendre i delicat... això sí... 

Les 300 persones, raons, ambients... que ens diferencien potser no són un abisme... sinó rastres de la nuesa primigènia...

I... al capdavall... no hem de mirar la vida i les coses de cara?

Desnudo reclinado - Nathalie Cortese

FORCES INSUFICIENTS

AMB LES NOSTRES POBRES PARAULES ESCRITES US DIEM BONA NIT:

"Una cosa és segura: no podré mai escriure les coses com la vida les ha escrites per a mi, en caracters vivents. Ho he llegit tot, amb els meus propis ulls i amb tots els meus sentits, però no ho sabré mai explicar de la mateixa manera. Podria desesperar-me per això, si no hagués après que hem d'acceptar les nostres forces insuficients, però amb aquestes forces hem realment de treballar" (Etty Hillessum).

En la mesura que usem les paraules i les fixem en un text escrit... limitem la vida d'allò que expressem...

Però nosaltres som així, jo sóc així... limitada... fràgil... tan trencadissa a voltes...

Com les meves paraules de cada dia, de cada nit, de cada moment... incoherents... deslligades... incompletes... d'aquí els punts suspensius que hi afegeixo sempre...

No puc dir que ho hagi llegit TOT, o sentit TOT o... potser sí... que he llegit i i sentit TOT el que concerneix el meu món petit, raquític... un escriptori... un ordinador... 

I jo mateixa formo part d'aquest TOT i en la mesura que em defineixo... em caracteritzo... perdo la vivacitat que la vida m'ha regalat...

És llavors que em reconec una i altra vegada mancada de forces i és llavors també que prenc consciència del que sóc... i no del que voldria ser... del que tinc... i no del que voldria tenir... 

De tota manera, així com sóc... com escric... i com sento... amb aquestes forces insuficients... així realment he de treballar...

Doncs som-hi que el present i el futur encara és a les nostres mans...

Druida - Manel Boix

EL MEU PROÏSME

MOLT BONA NIT DE PART DE LES DUES:

"'Estima el proïsme com a tu mateix'. Sé que depén sempre de mi i no d'ell... cal que cadascú sigui com és... (Etty Hillessum).

Avui simplement deixo que una pregunta il.lumini aquesta afirmació...

Qui és el meu proïsme? 

Per a mi... el que resta ajagut a la cuneta de la vida, sense que ningú se n'ocupi... si m'hi acosto... és clar...

I el teu, qui és?

MÓN CONTRASTAT

EL NOSTRE BONA NIT MÉS REAL:

"Si vols comprendre persones i idees, també has de conèixer el món real i el fons sobre el qual tota cosa viu i creix" (Etty Hillessum).

A voltes ens pensem que coneixem el MÓN real... i resulta que no, que som com aquells que es troben a la caverna de Plató...

Creiem que tot el que veiem, el que escoltem, el que treballem, el que estimem... és el MÓN real... 

I resulta que no, que molts cops és una mínima part de l'amplitud d'un MÓN que se'ns escapa...

O un món que ni veiem, que s’amaga o que ignorem… 

Potser perquè els nostres sentits estan, senzillament, desenfocats, desencaixats, distorsionats… bruts… 

I el nostre MÓN aparent, el que ens imaginem o el que volem veure…el MÓN de plàstic… de poders ocults, de fils de pescar… a la més mínima de les ventades… sucumbeix… s’ensorra…

I, en realitat, hi ha tanta vida i tant de creixement al nostre voltant… 

Només si el contrastem en el fons adequat, el real, llavors serem capaços de percebre la vitalitat de la creació en tots el seus matisos diversos, rics, exhuberants…

I a cada instant d’aquest MÓN que s’obre pas en el contrast del fons adient… la comprensió de les persones i de les idees se’ns fa més propera… 

I tant més quant més busquem punts d’intersecció entre la diversitat de MÓNS reals que coexisteixen amb persones, idees i rerefons de mil i un colors…

esperitdexpert - Marcus

NO A LA VIOLÈNCIA A COSTA DE LA VERITAT

BONA NIT DE PART DE DUES AMIGUES QUE, 

MALGRAT ELS FETS DE PARÍS... 

CONTINUEN APOSTANT PER LA PAU:

"No obstant això, sempre trobo que en cada filosofia que es vol defensar s'insinua l'engany; i que sempre s'acaba utilitzant la violència a costa de la 'veritat'" (Etty Hillessum).

Qui diu filosofia podria dir... religió... sistema econòmic... polític... ideologia... al cap i a la fi...

Que es poden tornar engany en tant que defensades des d'interessos egocèntrics de persones o de grups...

I creure que amb la violència podem conquerir territoris, cultures, persones... per a detruïr-les o per assimilar-les a la nostra filosofia ... o religió... o sistema... o ideologia... és una fal.làcia en si mateixa... un autoengany, d'altra banda...

La violència engendra violència... odi... venjança... sense sentit...

La violència és contrària a la veritat... perquè la veritat no s'imposa... es proposa... es cerca... 

La veritat apareix lluminosa... radiant... però és humil... i petita... silenciosa, molts cops... 

I prendre el nom de Déu en va, ja sigui el cristià, el jueu, o el mussulmà és el més gran engany que l'home i la dona religiosos es poden fer i poden fer...

Islam ve de l'arrel slm... la mateixa de Salam... en hebreu Shalom, "pau"...

L'Etty va patir la violència d'un a ideologia nefasta... 

I ahir... I avui... els morts de París han patit la violència d'una ideologia també nefasta...

Cada vegada que la religió es converteix en ideologia es produeix una de les tragèdies més inhumanes...

Estem de dol... Les paraules sobren... Només l'amor salva...

"I el que jo vull és AMOR i no sacrificis". 

Expressem el nostre dol amb aquesta "Llàgrima del sol" de Jordà Vito.

IRRADIAR L'AMOR

MOLT BONA NIT PLE D'UN AMOR QUE PORTEM A DINS:

"I, allà on seré, tractaré d'irradiar una mica d'aquest amor, d'aquest amor veritable per als homes que porto dintre meu. Però no he de presumir pas d'aquest "amor". No sé si el posseeixo. No vull ser tan especial, vull només intentar ser la dona que demana poder desenvolupar-se plenament dintre meu" (Etty Hillessum).

Estimo profundament i... tanmateix... no em vanaglorio de posseir l'amor...

No em pertany... ni l'amor... ni ell... potser ni jo mateixa...

Si algú posés a la venda tots els seus bens a canvi de l'amor... seria tingut per no res...

Perquè l'amor ni es compra ni es ven... l'amor ve, s'esdevé en forma humana... en l'altre tu diferent, complementari... que atreu i arrabassa...

La dona que hi ha en el meu interior malda per trencar la closca i... els dolors de part són forts ara mateix... quasi insoportables...

Com puc irradiar l'amor... si no és meu... 

Tornant gratis el que he rebut gratis... I em costa fins el plor... 

I una fiblada recorre l'ànima... i el cos de punta a punta... i el cor que s'encongeix...

L'estimo... n'estic ben convençuda... i el voldria posseir... i això no pot ser... ha de ser lliure...

M'estima... m'ho ha dit "en serio"... i em deixa lliure... pacientment...

Només en la comunió de cor i de ment i de sentiments podrem irradiar l'amor al voltant nostre...

Encara que sigui un amor de tardor... primerenc per a mi... madur per a ell...

I la dona que hi ha en mi... trencarà la closca... i veuré els estels en companyia de l'amor de la meva ànima... 

I serem lluminosos... radiants... exquisits... 

Llum de tardor - Anna Quadrada

SOM TAN FRÀGILS...

DES DE LA NOSTRA FRAGILITAT 

US DESITGEM MOLT BONA NIT:

"L'home és un ésser tan fràgil" (Etty Hillessum).

L'home... i la dona... som fràgils... de manera diversa... però fràgils al cap i a la fi...

L'home no plora... no està ben vist... li fa vergonya plorar... no vol que el confonguin el gènere, segons com...

La dona plora... ploro... i darrerament força... m'ajuda a baixar la tensió...

A vegades em descobreixo com a punt de trencar-me... d'esmicolar-me de tanta fragilitat...

Voldria penjar-me el cartell: es trenca...

L'home revesteix la fragilitat d'indiferència... de... aquí no passa res... i sí passa... i tant...

La consciència de la pròpia indigència... per a mi de la referència a un Tu que m'ha creat... ens fa humans... propers...

La consciència de la pròpia misèria ens fa miserables, no en un sentit negatiu... de menyspreu... no...

Ens fa tastar l'humus del qual tots estem fets... de terra... de pols... de brutícia...

I també... d'amor entranyable... de tendresa immensa...

Figures - Joan M. Roca Fuster

Som éssers fràgils necessitats de la referència a un tu humà, real, tangible... que ens fa prendre consciència de la fragilitat compartida amb l'altre...

Un altre amb nom... amb història... amb anhels i fracassos... amb infinites ganes d'estimar i ser estimat...

No som autosuficients... no hem de ser prepotents... és inútil... és una fal.lacia...

Tu... i jo... ho sabem, oi? Ara sí que els nostres móns poden començar a trobar-se...

SIGUES HUMIL I SENZILLA

SENZILLAMENT, EL NOSTRE MÉS CORDIAL BONA NIT:

"... trobar i aconseguir realment la simplicitat en la teva vida i en tot allò que t'envolta. De veritat: sigues humil i senzilla, espera, resta oberta, deixa créixer... I també has de tenir la confiança que un dia tot es fondrà en una gran síntesi i creure que estàs construint quelcom" (Etty Hillessum).

Voldria ser així... senzilla, humil... descomplicada...

Voldria desterrar ben lluny l'autosuficiència... la vanaglòria... 

No voldria mirar mai, ningú... per damunt de l'espatlla...

No voldria que mai de la vida sortissin de la meva boca paraules feridores... sinó constructives... dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé...

Voldria... no voldria... voldria... no voldria... així es debat la meva vida... entre el que m'agradaria fer i dir i sentir i... i el que allunyaria de mi... les paraules lletges, els ulls jutges, el rostre rígid... 

Donaria el que fos per obrir-me del tot i per sempre... tan necessari per a aconseguir la veritable comunió...

Comunió... de paraules... de cossos... de llengües... d'abraçades... de sexes...

Ens hem de moldejar, d'aixafar, frec a frec, sense por, amb un respecte escrupolós... reverencial... per l'altre diferent... això sí, això sempre...

Fins a triturar el que som, el que tenim i el que sentim i el que volem ser i tenir i sentir per a fondre'ns en una gran síntesi...

Selecció d'aquarel.les de flors
del bloc Artimañas

Una síntesi que donarà lloc a quelcom nou i diferent... una nova dignitat humana que no serà fruit de reconeixements públics... ja no...

Serà fruit d'un amor autèntic, marcat per la prova... pel sofriment... 

La meva vida, la teva... la nostra... és una mena de carrera d'obstacles... 

Tant de bo puguem dir amb fermesa: i... acabada la cursa... em mantinc fidel...

Aposto per tu, rei del càntic, i no vull perdre l'aposta perquè de tot plegat... naixerà nova vida, n'estic convençuda!

REALITATS I REALITAT

BONA NIT DE PART DE DUES IDEALISTES 

QUE APROFITEN L'OCASIÓ PER A DESITJAR-VOS 

UN BON ANY:

"Molts pensen avui en dia que la vida està arribant a la seva fi i que tot s'està ensorrant. Després de molt de temps es veurà, potser, que hi hagut també un començament. Però potser jo no estic tocant de peus a terra, sóc una idealista? M'és igual, cal també que hi hagi persones com jo, les meves realitats de fet són diferents d'aquella que la majoria de la gent denomina "realitat", però també són realitat" (Etty Hillessum).

Sóc idealista-romàntica... Vaja còctel molotov, no?

Tinc un amic que diu que em donaré de nassos... Doncs m'hi donaré...

Però no per això deixaré que la "crua" realitat s'imposi com a l'única realitat...

No toco de peus a terra? Segurament no... I tinc edat per a tocar-hi? De sobres... pensaríeu si us la digués...

Però em resisteixo a deixar de bastir el que veig, el que sento, el que espero, el que estimo del color de l'esperança...

Tot i que el que senti, o el que vegi tingui un altre color menys... atractiu...

Diuen que la son no es recupera... I els petons, les carícies i les abraçades que no has donat fins ara... es recuperen?

Tinc tantes abraçades per dibuixar... i tantes carícies per resseguir i tants petons per fer esclatar... que no sé si viuré els anys suficients per a dibuixar-les, resseguir-les i fer-los esclatar...

Ho veus com no toques de peus a terra...

One day after rain - Anna Dart

Convinc amb la meva amiga que tant se me'n dóna... perquè allò que desitjo i anhelo amb tota la intensitat de la qual és capaç el meu pensament, el meu cor i la meva passió... també forma part de la realitat...

I res ni ningú me la podrà prendre... N'estic convençuda!

I quan em vaig llençar a l'aventura d'estimar-te així... ja t'ho vaig advertir... si començo a besar-te no sé si mai més podré parar!

Brutal i tendre alhora, oi?