dimecres, 23 de setembre de 2015

METÀFORA VISUAL

"Tot forma part de la meva vida i res no pot ser rebutjat" 
(Etty Hillessum).

Fa gairebé un any escrivia a propòsit d'aquesta afirmació:

"No he de rebutjar la tristesa... forma part de la meva vida.
No he de rebutjar el cansament... forma part de la meva vida.
No he de rebutjar el coratge incansable... 
forma part de la meva vida.
No he rebutjar ni els errors ni els moments superficials... 
formen part de la meva vida.

He de lluitar contra la gelosia... forma part de la meva vida.
He de reconèixer la meva deshonestedat... 
forma part de la meva vida.

També m'acompanyen l'angoixa i l'audàcia... 
formen part de la meva vida." (http://escritssentits.blogspot.com.es/…/tot-forma-part-de-l…)

Aquest vespre he triat la frase no tant pels mots que la constitueixen, sinó per la imatge amb què s'acompanyen...

És preciosa aquesta flor que sembla travessar, o millor, obrir-se pas entre les punxes del filat...

Una bona metàfora de la vida... A voltes la veiem més com el filat i a voltes com la margarida, ma veramente la vita ha un pò di tutto... Una barreja, un ara sí i ara no... Un no sé i un sí, of course...

Ja ho diem, ja, que una imatge val més que mil paraules... Doncs això... Contemplem, admirem... I somniem...

Perquè ja ho sabeu, mancarebbe: "La vita è bella, anzi, bellissima".

dilluns, 14 de setembre de 2015

EL MEU SILENCI

Això és el que voldria jo avui: "retirar-me per a descansar en el meu silenci, en l'espai del meu silenci interior, a qui demano hospitalitat per una jornada sencera" (Etty Hillessum)

Silenci...
ploro
em revolto
xisclo
m'empasso
ofego
em rebrego
respiro
em deixo...

Silenci...
recullo
m'ordeno
repasso
et recordo
agraeixo
l'adoro...

dimarts, 8 de setembre de 2015

EM SENTO PLUGIM

E ora... buona sera, carissimi amici.

"Em sento com un plugim. I per què no, per una vegada? Canviarà tard o d'hora. El meu error és ara pensar que continuarà a plovent tota la vida". (Etty Hillessum)

Avui voldria ser xiriviri... No sé si s'escriu així... Potser sí, potser no... però sí m'agradaria..

Voldria ser plugim que tot ho amari, que va calant la terra, l'asfalt a poc a poc, sense inundar...

Voldria portar consol del cel regalat en tènues gotes que es deixen anar amb un somriure clar i diàfan i, alhora, molt discret...

Voldria passar una mica desapercebuda, també, que no calgués obrir el paraigües... Total, vas fins a la cantonada...

Voldria ser l'aurora boreal, com cantava el duo dinàmico... que impregnés d'humitat la mare terra que ens sosté i ens alimenta, en paraules del sant d'Assís...

Voldria ser humitat que t'impregna la pell i et fa estremir una mica sense saber ni com ni per què, i et fa mirar a un costat i a l'altre quan el que tens és un vestit, tan de bo, de joia i de felicitat...

Voldria ser gota petita que contingués, però, tot l'univers creat...

I voldria, mancarebbe..., que m'absorbís la teva pell resseca per a penetrar-te fins el moll de l'ós...

Qui diantres ha dit que tutta la vita ha de ploure. I don't know, oh yeah!

dissabte, 5 de setembre de 2015

RESTA EL SILENCI

Abstraccions - Mariona Bueno
Contemplant el nen mort 
a la platja de Turquia...

És el que se m'acut...

Resta el silenci
en tensió continguda.
La Mare prega. 
(Haikus de Pasqua, 19 abril 2014)

I jo crec que VIU per sempre...

A L'ESCOLTA


BON CAPVESPRE...

"... restar a l'escolta d'això que surt de dins..." (Etty Hillessum)

I què surt de dins? Bona pregunta... Tantes coses... Tants sentiments... Tantes angoixes... Tants desitjos... Tants futurs irrealitzables, potser... Tants mals de panxa, a voltes...

Mals de panxa??? En forma de... Ni ho menciono... M'he pres una camamilla, tranquils... Per tant, estic d'allò més sòbria... 

Sento, però, que m'he d'escoltar amb més profunditat, per a trobar les arrels d'allò que surt de dins...

But, oggi come oggi... Voldria recollir de dins el més pur??? Pur? Ho tens difícil, no, nena? Sí i no... Deixeu que m'escarrassi a trobar el que sóc més genuïnament...

I sóc una dona, no pas un carabiner, com cantava la Marina Rossell... Caòtica, xata, estàs la mar de desmarxada... Ferida, més aviat! D'amor... Sí... Mancarebbe... I es pateix tant i tant... Que no sé...

Avui llegia les paraules d'una de vosaltres, que expressaven tant dolor, tant... I m'he transportat a un sofriment semblant, de fa poc... de quan no volia ser una entre mil... I vaig guanyar posicions perquè vaig acabar sent la 301... 

En fi, escrit tal com raja... I fent un remena, remena nena excepcional... Scusatemi, plis!
I ara quatre mots que evoquen la puresa, la meva realitat i la del món que em toca viure... Tan desgavellat com jo... Entre nosaltres, això em fa sentir molt terrícola. Van les paraules...

Vides innocents...
Silencis immaculats...
Conformen tot el que sóc...

I per si això fos poc...
Tinc ales i puc volar...
Al més preuat dels racons...

On no hi haurà plors...
Només somriures pintats...
De colors ben virolats...

Perquè... a pesar de los pesares... la vita è bella, anzi, bellissima!

dimecres, 26 d’agost de 2015

DELS MITJONS FINS AL CIM

"L'ordre de prioritats de la meva vida ha canviat una mica. "Abans" preferia començar en dejú amb Dostoievski o Hegel, i en algun moment perdut i nerviós sargia un mitjó, si realment no em quedava una altra opció. Ara començo el dia, en el sentit més literal de la paraula, pels mitjons i pujo a poc a poc fins al cim, on em trobo novament amb poetes i filòsofs..." (Diari, 16 de març de 1941)


Ja ho veieu, carissimi, aquesta és la meva amiga. La vaig descobrir fa un parell d'anys, buscant material per a preparar un curs sobre la fe dels sants. Sí, sí, heu llegit bé. I això com es menja? Etty Hillessum santa? I tu donant classes sobre els sants???

No us avorriré amb detalls inútils... Només us diré que me l'estimo molt i que tot i que per alguns l'Etty seria de tot, menys santa, per a mi i per a molts d'altres, es tracta d'una dona excepcional d'una rabiosa actualitat que anima la meva existència...

I encara ella sabia sargir mitjons... Jo a dures penes... Però també vaig aprenent això de baixar dels cims conceptuals per a tocar de peus a terra, per dir-ho finament...

I sóc conscient que divulgar els pensaments d'una dona jueva, un xic bipolar, Intel·ligentíssima, amb molts amants alhora i amb un amor boig fins al l'extrem, descobert cap al final de la seva vida, va morir a Auschwitz als 29 anys, per les nostres latituds ni està de moda, ni és políticament correcte, ans al contrari, desmunta els tòpics de l'establishment imperant. Però és que si ho fos ja no seria ella, ni jo seria jo... així és que pazienza. 

Ecco, doncs… La seva màxima… l’he repetit mil vegades… “la vida és bella, en qualsevol cas”.

I ja sé que el vídeo que acompanya aquesta mena de carta de presentació és repe, però m’és igual. M’encanta i reflecteix un xic d’aquesta bonesa i bellesa que semblen impossibles.


Sóc aquí (La vida és bella)

dimarts, 25 d’agost de 2015

RESTITUIR A LA VIDA

"Aprenem a conèixer les persones per a conèixer millor la vida, però després les hem de deixar lliures altra vegada per a restituir-les a la vida, encara que això ens pugui semblar difícil" (Etty Hillessum).

I tant que ho és de difícil... Més del que sembla, això de deixar lliures les persones...

Sobretot si tenim la mania possessiva. Va, personalitzo... Si tinc l'obsessió compulsiva de fer-les meves i a la meva imatge i semblança. Casi nada!

Ja és important, ja ser-ne conscient. Ho sé, però no és suficient... Em costa tant deixar lliure l'altre, tant... És com si m'arranquessin l'ànima... No sé... És una sensació fatal... 

Ma una volta e una altra succede... Allora, cosa faccio? 

N'aprendré algun dia a ser lliure i a deixar lliures els qui m'estimo? Espero que sí, almenys una miqueta. I en el pot petit hi ha bona confitura, no? 

Vinga, en positiu... Cada home, cada dona que trobo en el camí de la meva existència em fa experimentar un dels colors, dels perfums, dels gustos d'aquesta vida...

Uns m'agraden més que d'altres. Cosí è, no ho puc negar. Però reconec que cadascú omple el tot d'una vida amb matisos diferents, únics, irrepetibles... 

I que jo mateixa també ho faig... Encara que sigui múrria, subjectiva, rància i ambigua... Sí, sí... Els piropos no són meus, us ho prometo, but ben trobats, ho reconec. La frase que segueix sí: I una mica boja...

L'Etty era tan vital, tant... Jo, ladies and gentlemen, no ho sóc tant... Fa un any hagués dit: No ho sóc gens... Però ara ja no puc mantenir aquesta afirmació... 

I a voltes gaudeixo la mar d'aquesta vitalitat i a voltes em fa por i a voltes em desespera i... podeu posar i fer totes les voltes que volgueu...

D'una cosa sono certa, com la meva amiga... I mireu que les va passar magres... La vita è buona è bella, anzi bellissima... En un moment o altre, és clar... I si no... que nos quiten lo bailao...